deixar enrera els
noms
la identitat,
fera pudenta
desaparèixer per
no desaparèixer
lluny d’aquesta
foscor
que m’empeny cap
avall
avall,
com una pedra
mil pedres
boca de pedra
fugir
com una pedra
mil pedres
boca de pedra
fugir
lluny de mi
****
dejar atrás los nombres
la identidad,
fiera apestada
desaparecer para no desaparecer
lejos de esta oscuridad
que me empuja hacia abajo
abajo,
como una piedra
mil piedras
boca de piedra
huir
como una piedra
mil piedras
boca de piedra
huir
lejos de mí
9 comentarios:
Me gusta, es buena
Una imagen que se repite a todo tren.
http://youtu.be/c3dZ09sNG6g
Y aquí la versión "de cerca"
http://youtu.be/0_x7l6t1Xbc
besos
La identitat, fera pudenta. La pregunta és : Com renéixer? Com veure en la imatge que ens retorna el mirall a a un desconegut? Com deixar de repetir els propis milers de gestos cotidians? Com reconèixer els encerts i els errors passats com a un sol i gegantí error? Potser l'error és viure . Potser cal canviar de paisatge, defugir del seu magnetisme que ens lliga a la infància i a l'entorn familiar, als amics. Potser cal fer com Niestzche i convertir-nos en un lleó per tenir força de deixar un camell que carrega ambtot el seu passat i torta la seva culpa real o irreal. Llançada la càrrega ens convertirem en savis i aprofundint al màxim en la saviesa ens convertirem altra vegada en nens i llavors serem feliços.
(Per què no sabré expressar-me així oralment i davant d'un cafè? Potser encara sóc un camell)
Cuántas veces queremos huir, cuántas nos hundimos con la boca de piedra...
Un saludo.
Osselin, qué es la vida? Una ilusión... (compte amb això de dir que ets un camell, eh).
Luciérnago mío, tú y yo aparentemente estamos muy alejados, pero una sola nota sirve para sentirte tan cerca...
Gracias, Jorge.
Muchas, Moisés, muchas.
Publicar un comentario