sábado, septiembre 07, 2013

FUTURS / FUTUROS



Futurs

Un cafè. Un llit d’hotel.
Una llengua cor avall, a tocar d’ànima.
El capvespre ens penetra,
inventa marges,
dilueix els carrers de Sestos,
els murs d’Abydos.

A la plaça, un colom perdut
i el silenci antic dels bancs en repòs.

Quan ens tornarem a veure? –em dius.
Jo responc:
ara, demà, dilluns, mai,
qui sap, dissabte, ahir.


***

Futuros

Un café. Una cama de hotel.
Una lengua corazón abajo, rozando el alma.
El atardecer nos penetra,
inventa márgenes,
diluye las calles de Sestos,
los muros de Abydos.

En la plaza, una paloma perdida
y el silencio antiguo de los bancos en reposo.

¿Cuándo nos volveremos a ver? –me preguntas.
Yo respondo:
ahora, mañana, el lunes, nunca,
quién sabe, el sábado, ayer.



(De: El amante circunstancial / L'amant circumstancial, ed. Pigmalión, 2014)
Imagen: Katarina Sokolova

9 comentarios:

Refresco de Luciérnagas dijo...

Tampoco le daría cuerda a la noción del tiempo

Lokita dijo...

M'encanta!!

Osselin dijo...

Hi ha persones que estan eternament conjungades en futur imperfecte. Són persones eternament subjuntives. Unes vides submergides entre la possibilitat, la condicionalitat, la probabilitat i el dubte. I tot això no és tan exclusivament femení com tòpicament s'acostuma a pensar. Tot té lògica perquè la subjunció és etimològicament implacable.

Osselin dijo...

A la millor seria interessant fer un llibre amb l'històric dels teus poemes i els meus i d'altres comentaris escollits.
Seria la descripció del metallenguatge que genera un poema, del poder d'evocació de les paraules d'una ment en una altra. De móns creuats i imprevisibles. Potser de la materia prima o de la "antimàteria" d'un poema.
osselin(arroba)gemailpuntocom.
Salutacions.

coco dijo...

¿Te he dicho hoy, ahora, mañana, el lunes, nunca, quién sabe, el sábado, ayer, que te adoro?
(Que nunca necesitemos lo que amamos constantemente)

Sintagma in Blue dijo...

Osselin, de fet, aquest poema i d'altres ja formen part d'un poemari complert, encara que inèdit, però la idea no és dolenta, eh.

Una abraçada

Sintagma in Blue dijo...

(Coco, sabes que es mutuo)

Profe Josep dijo...

Ok! Gràcies.

francisco rojas gomez dijo...

Gaudir de la vida sense temps marcats ni rutines establertes roçant el "prohibit" és el que ens permet viure al límit i intensament. Un petonàs Pura. Simplement m'encantes.