¿Qué quieres que te cuente?
nada hay que contar
invento lo que puedo
sepulturera en la palabra
una palada de tierra
y otra más
un día persigue a otro
sístole diástole
galopagalopa
ruge y galopa
a la vista, algunas certezas
de lo visible y lo invisible
premociones prescindibles
de yo que soy yo a veces
y otras no
verdad o mentira
sí pero no
sístolediástole
galoparugegalopa
¿me ves o no me ves?
¿ventana o espejo?
mascareando
palabra de tierra
y otra más
Imagen: Paco Rossique
3 comentarios:
Pues hay quien por una sístole y una diástole seguidas, darian la vida. Sulujuroporsnoopy.
(¿Te he dicho hoy que te adoro?)
.sístole-diástole-estoy viva
.sístole-diástole-estoy viva
.sístole-diástole-estoy viva
.sístole-diástole-estoy viva
La vida es un tesoro continuo hasta La Gran Interrupción.
Em pregunto a quin personatge pertanyen les darreres poesies. Es fa difícil encaixar l'autora, el llenguatge i la persona real. Però això passa amb gairebé tots els poetes quan els coneixes en persona.
El teu ric món interior s'entén encara més quan un sap la intenció primera del poema i l'embolcall de cada vers. Jo no la séi això m'intriga.
Aquest darrer personatge que gairebé arrossega l'ànima en un pràctic estat de catalèpsia, arrabassada la il·lusió i àdhuc el pensament economitzat en paraules , repetitives i contundents que obeeixen a una possible depressió profunda a al cardiograma pla d'una ànima anul·laa o potser laminada sistemàticament fins al no res, una mort espiritual o potser com ja he dit una làtencia catalèptica amb les mínimes pulsacions per pensar dificultosament. Una dona obligada a estar de tornada i que manté la seva darrera espurna en el fil de la navalla de l'autodestrucció controlada fregant el defalliment pero amb un escepticisme clarivident que la manté allunyada de l'abisme malgrat tot tan proper.
Si tinguéssim més temps i més proximitat parlaríem de tot plegat. Els embolcalls i els seus enigmes.
Publicar un comentario